Reseñas

.
Rés no és, tot canvia.

D’orígens mestissos, viu a Catalunya però podria ser de molts llocs. Pinta des de sempre, en papers aprofitats, en revistes de barri, en murals reivindicant escoles o hospitals.

Fill natural dels còmics i del pop, Oliván juga amb els fons i les formes on res és el que sembla. La fusta és un element comú, càlid, seductor i modulable, que agermana somnis, desitjos, pors i ombres. De vegades pinta un cel on sovint fa sol i tot brilla; també hi ha núvols, aigua, un arbre, una dona, una muntanya… però no. L’arbre és només l’ombra d’una estaca, la dona és la silueta retallada en una fusta. Al desert hi pot néixer una flor i dins del cor d’una dona en pot sorgir un ocell. Al bosc d’arbres verds hi ha un dissident, l’arbre vermell i en un desert que en lloc de cactus hi han crescut llumins, s’han cremat tots llevat d’un, el corredor de fons. Ho va predir quan Obama va ser escollit president: “D’aquí un temps ja veureu com no és tan negre com sembla”.

Una manera d’entendre el món. D’apuntar una espurna d’esperança enmig de tant caos. “Res no és, tot canvia”, van dir els vells filòsofs grecs. I Olivan ens ho demostra.

Gloria Arimon

.

Juegos de  pura provocación

CASTELLÖN. El Centro Municipal de Cultura inauguró anoche por primera vez una exposición del artista Marc Pérez Oliván, nacido en Mauritania pero criado y afincado en Cataluña. La obra de Pérez está plagada de simbolismos personales y referencias artísticas a las Vanguardias históricas. Cautivado por los paisajes de su África natal, extasiado con la estela de artistas como Matisse, René Magritte, Toulouse Lautrec, Fortuny o Casas, por citar algunos, y heredero del surrealismo, el Pop Art y la estética del cómic, Oliván es un compendio de todo.

Pérez Oliván ha seleccionado para Castellón una muestra de obras recientes creadas entre 2009 y 2010 donde destacan una familia dedicada a los desnudos. Sus mujeres, recostadas en sofás o disfrutando de un baño, están rodeadas de objetos fuera de contexto como un paso de cebra o un cono de obras. Este modo de proceder surrealista es una de las constantes de su obra. “Es un juego provocador de lo que ves y no ves, de realidad e irrealidad”, señala Pérez.

Desiertos, rocas, sillas, bombillas o cactus son referencias constantes en sus trabajos elaborados con acrílicos sobre lienzo. “Me gusta hacer guiños al espectador. Todas las obras tienen un mensaje o cuentan una historia. Parten de una vivencia personal pero después el público ha de escribir el final” explica el autor.

P. Mir


La sala Octógono, en la calle de Rivero, inaugura hoy una muestra de los últimos trabajos del pintor catalán Marc P. Oliván (Mauritania, 1951). El escritor José Luis Espina define la obra de Oliván como una colección de «relatos de esperanza, historias de resurrección». Los trabajos del artista beben del cómic, fantasmas a todo color como viñetas de una vida más que repensada. «La pintura de Marc no es una mera transposición de lo cotidiano al arte, sus trabajos expresan una candidez engañosa y su discurso es más que una simple manifestación estética inspirada en un movimiento pictórico». La colección que exhibirá la céntrica galería recoge retratos invisibles, paisajes simbólicos, bodegones a mitad de camino entre el sueño y la realidad. Oliván ha sido portadista, dibujante publicitario y su obra ilustra alguno de los libros de poemas de sus amigos.

.

30 septiembre 2010

Dos en Uno

Estimados lectores:
Ya a punto de terminar este mes de septiembre quiero dedicar este artículo de opinión, a dos exposiciones que también están a punto de concluir la semana próxima, me estoy refiriendo a las de Marco A. Pérez Oliván, que se exhibe en el Centro Municipal de Cultura de nuestra ciudad, que como todo sabemos se encuentra ubicado en la calle Antonio Maura, 4 y a la de Clara Evangelina Socías, que en este caso la podemos encontrar en el espacio expositivo del Centro Cultural Castalia Iuris, ubicado en la Plaza Cardona Vives, 9.

Sin duda alguna, resultan muy diferentes estas dos exposiciones; en la de Pérez Oliván, se aprecia una clara intención e interés por los aspectos discursivos de la obra, así como un respetuoso cuidado en la manipulación de los aspectos compositivos, de factura, dibujo y color. Con marcadas influencias del Pop, en los tratamientos de las tintas planas y las escenas cotidianas, el espíritu del comic enfatizado por la línea de contorno negra que resalta la forma del objeto a veces esquemática y la clara influencia del surrealismo de Magritte, la muestra de Pérez Oliván resulta ser un conjunto de muy buena calidad y aun más agradable en su exposición

Amaury Suárez

http://degaleriasconamaury.blogspot.com/2010/09/dos-en-uno.html

.

.

” Marc viu a Catalunya però sembla que pugui ser de molts llocs.. De vegades pinta un cel on sovint fa sol i tot brilla; també hi ha núvols, aigua, un arbre, una dona, una muntanya… Però després , quan ho tornes a mirar, veus que no. Resulta que l’arbre és només l’ombra d’una estaca, la dona és la silueta retallada en una fusta. Al desert hi pot néixer una flor i dins del cor d’una dona en pot sorgir un ocell. La fusta és l’element comú, càlid, seductor i modelable que agermana somnis, desitjos, pors i ombres. Fill natural dels còmics i del pop, no veu la vida de color de rosa, però tampoc negra. De vegades cal saber donar la volta a l’objecte, passar-lo per l’adreçador de l’esperança, reciclar-lo podríem dir en llenguatge actual, perquè essent ell mateix, esdevingui una altra cosa. I així tornem als vells filòsofs grecs: “res és, tot canvia” “.

Glòria Arimón

cat.bloctum.com/mesogio

.

.

” La pintura de Marc es una pintura intencionada. Los escenarios de sus pinturas son áridos, ocres y resecos, de cielos turquesa, tiznados por nimbos desgajados. Cielos de dibujos animados como los que representa en sus cuadros, de superficies diáfanas y perfiladas en las que brotan las imágenes de apariencia engañosamente inocente. Aquel niño acostumbrado a tener como referencia el desierto del Sahara, los escenarios de Mauritania, un territorio sin límites, una fuente de sorpresas, nos muestra ahora que ante el desamparo siempre hay una oportunidad para que rebrote la esperanza. En estos tiempos de sedación humanista, de narcotismo personal, de silencio lanar, de tropecientos canales inútiles de TDT, la propensión del ser humano hacia el arte, sea cual sea, es de los pocos indicios que permiten un atisbo de esperanza.”

José Luis Espina

jlespina.blogspot.com

.

.

“A l’igual que Corto Maltés, un altre personatge d’aventures, Marco A. Pérez Oliván, nasqué en un país exòtic, Mauritània, d’on s’emportà els cels blau-pur de les seves pintures.

La visió crítica del món i la  inquietud pel present que ens transmet l’autor, no amaguen en cap moment el plaer estètic i el missatge d’esperança que produeix la contemplació de llurs obres. Els quadres tendeixen a produir a la vegada serenitat i una certa recuperació de l’autoestima de l’espectador, essent perceptible el geni que sorgeix sota l’expressió surrealista i  la cura exquisita de la seva pintura.

L’autocontenció de les formes encobreix la tempesta interna de l’autor, que juntament amb les seves forces i a la visió crítica del present, obre finestres al futur per les que penetra amb abundància la llum, els colors purs i l’esperança, tot això sota un cel poblat de núvols de cotó-fluix.”

G. Funes Sanchís

.

.

“Mirant un quadre de Marc Pérez Oliván s’esvaneix la realitat supèrflua i només compta el que és imprescindible, captat com per atzar amb un enquadrament molt personal.

Els colors, per descomptat, contribueixen a atrapar l’espectador: colors primaris, sense cromaticitat, però en canvi amb una gran lluminositat; tanta, que la majoria de les figures ni tan sols tenen ombra. Grocs, blaus, verds i algun esquitx de vermell. Pérez Oliván només es permet construir tonalitats en les pells, en les dunes del desert i en la fusta.

La fusta és precisament un dels elements gairebé omnipresents en aquestes instantànies vitals. És sovint protagonista de jocs òptics que, en lloc d’amagar, descobreixen formes impossibles, com la silueta del fum fugisser d’una espelma, el perfil d’un rostre o el brot tendre d’un cactus. Això sí, és una fusta resseguida per múltiples vetes i plena de nusos, difícil de treballar però agraïda un cop ribotejada.

Les dones que habiten els seus quadres hi apareixen en imatges fragmentades, talment a punt per a la dissecció: unes cames creuades sota una taula, un pubis de colors, uns pits a mig despullar…

Els paisatges que emmarquen aquests pedaços de realitat són les dunes del desert, el cel i en comptades ocasions el mar. Especialment el desert, resseguit per dunes que ofereixen miratges, s’estén enllà, ben lluny, malgrat no compondre un horitzó inquietant. El mateix passa amb el cel, sovint mig tapat per núvols que mai amenacen pluja sinó que semblen de sucre. El mar, en canvi, és a voltes només un retall de blau sense reflexos.

La matèria es transforma en cadascun dels quadres de Pérez Oliván i la no-matèria adquireix la consistència dels somnis, en una metàfora de la tan desitjada transformació del món que ens envolta.”

Judith Rodriguez




A %d blogueros les gusta esto: